La desigualtat que comença amb les paraules

Hi ha una desigualtat que comença molt abans de l’escola…
i que, encara que no creixi, sovint es queda.

Passa en el dia a dia.
En les paraules que escolten.
En com parlem amb elles i amb ells.

Perquè no totes les paraules fan el mateix.

N’hi ha que serveixen per organitzar el dia:

“Vine.”
“Menja.”
“Posa’t la jaqueta.”

I n’hi ha d’altres que obren el món.

Les que expliquen històries.
Les que fan pensar.
Les que conviden a imaginar.

“Com creus que sona la pluja?”

En els primers anys de vida, tot això pesa molt més del que sembla.

Perquè és aquí on comencen a construir la manera d’entendre, d’explicar i de connectar idees.

Això sovint passa en moments molt petits, quotidians.

A casa, per exemple, hi ha un moment que es repeteix gairebé cada nit, que segur que t’és familiar.

Llegim un conte… i quan s’acaba, sempre arriba el: “Un altre?”

No sempre tenim energia per un altre. Així que a casa tenim un petit ritual: el “conte de veu”. Apaguem el llum i expliquem una història que ja coneixen… però només amb la veu.

A vegades és el mateix conte que acabem de llegir. Altres vegades acaba sent una cançó que em vaig inventar quan eren petits i que encara avui em demanen.

El curiós és que, encara que sigui la mateixa història, mai surt igual.

Canvien les paraules.
Canvia l’ordre.
Apareixen detalls nous.

I sense adonar-nos-en passa una cosa molt bonica: els infants descobreixen que una mateixa història es pot explicar de moltes maneres. Que el llenguatge és flexible. Que les paraules es poden jugar.

A Petit Folks treballem des d’aquí.

Amb cançons, rimes i jocs que amplien aquest llenguatge de forma natural, mentre compartiu moments junts.

Perquè el que passa en aquests primers anys…
no sempre es veu, però sí que es queda.

Si vols seguir jugant amb el llenguatge a casa,
👉 descobreix les caixes de Petit Folks aquí