Criar també ens educa a nosaltres

Hi ha una idea que m’acompanya molt últimament:
criar un infant és una de les invitacions més grans que tenim a créixer en maduresa emocional.

No perquè passi automàticament.
No perquè el simple fet de ser mare o pare ens faci “millors”.

Sinó perquè la criança crea un context molt particular…
i qui està disposat a escoltar-lo, aprèn molt.

Criar és conviure cada dia amb:
les interrupcions constants dels nostres plans,
les necessitats reals d’una altra persona que depèn de tu,
la distància entre com imaginaves que seria… i com és.

I tot això, si no mirem cap a una altra banda, ens posa davant aprenentatges molt profunds.

Aprendre a regular-nos quan estem cansadxs.
A reparar després d’un conflicte.
A tenir cura dels altres sense oblidar-nos de cuidar-nos.
A revisar ferides antigues que apareixen just quan menys t’ho esperes.
A trobar sentit i connexió en dies que, vistos des de fora, semblen “normals”.

A casa ho veig molt en els moments més simples.

Quan cantem una cançó per desena vegada.
Quan el joc s’allarga més del que jo havia previst.
Quan he d’abaixar el ritme, ajustar expectatives i simplement ser-hi.

Allà, sense grans discursos, la criança m’ensenya.
I la música i el joc es converteixen en aliats inesperats.

A Petit Folks també hi creiem:
en el joc que no només acompanya els petits,
sinó que, sense adonar-nos-en,
ens transforma una mica a nosaltres.

Perquè criar no va només de guiar.
A vegades, va de deixar-nos portar.