De veritat ja és massa gran per a aquest joc?

Hi ha una idea que apareix tard o d’hora a gairebé totes les cases:
“Això ja no l’estimula.”
“Això ja és de petits.”
“Potser ja toca retirar-ho.”

I així, sense adonar-nos-en, comencen a desaparèixer de casa alguns jocs que no haurien de marxar mai mentre hi hagi infància.

Construccions.
Disfresses.
Cuinetes, plats, fruites de joguina.
Pales i galledes.

No perquè deixin de servir.
Sinó perquè creiem —sovint de manera errònia— que ja no aporten res.

La realitat és una altra:
el joc no desapareix, es transforma.

Quan creixen, no juguen menys.
Juguen diferent.
Més elaborat.
Amb més llenguatge, més regles pròpies, més simbolisme.

I mentre hi ha joc, hi ha aprenentatge.

També ho veig amb Petit Folks.
No és un material “d’una etapa”.
És un company de viatge que canvia amb ellxs.

Amb la meva filla, que ja té cinc anys i mig, no només continua jugant com abans
(amb més destresa, més atenció, més memòria).
Hem trobat noves maneres de fer-lo servir.

Per exemple:
• Endevinar cançons llegint-ne el títol.
• Llegir juntes fragments de lletres menys conegudes.
• Jugar a reconèixer paraules dins d’una cançó.

El material és el mateix.
El que canvia és l’ús.

I potser no es tracta de retirar els jocs massa aviat,
sinó de deixar que evolucionin amb ells.

Perquè quan alguna cosa continua convidant a jugar,
continua tenint sentit.

🎶 Petit Folks també creix amb la infància.
I això, per a mi, és una de les coses més boniques.